En nom del casal Jaume I de Monòver, voldriem fer-te arribar aquest article que considem interessant:

Article "Avui" 14 de Novembre.

Per què els catalans no entenen els valencians

Antoni Defez

Després de treballar i mig viure deu anys a Catalunya tinc la impressió que, en general, ni els catalans ni la classe política catalana coneixen ni han entès realment el problema del País Valencià. Podríem dir que la raó fonamental que ho explicaria tot és que no hi ha cap problema, en el sentit que un problema pot ser una dificultat a la qual tothom amb bona intenció vol trobar una solució. O millor i també: que el problema és un altre del que hom es pensa. M'explicaré.

Si hom creu que el problema valencià consisteix en el fet que hi ha una
massa de població -els valencianoparlants- que són amatents de la seua llengua i la seua cultura -és a dir, que volen viure en valencià-, però que no tenen clar el nom i la filiació del seu idioma -és a dir, que viuen
despistats o equivocats-, aleshores ha errat per complet l'anàlisi de la
situació. I és que la realitat és molt distinta: els valencianoparlants -si
exceptuem per dalt o per baix un 10% més o menys catalanista que, per la llei electoral feta pel PSOE i AP, no poden tenir representació
parlamentària en no arribar al 5% dels vots emesos- se senten profundament espanyols i no tenen cap interès per la promoció i ús de la seua llengua.

Com deia al començament dels 70 el sociolingüista Rafael Ninyoles, al País Valencià si algú parlà valencià (català) és perquè no sap castellà, o no en sap prou. I així, es podria dir sense perill d'equivocar-se que la gran majoria dels valencianoparlants només tenen un problema: no haver pogut encara substituir la seua llengua pel castellà. Doncs bé, tenint present això s'entén millor què fou i què és l'anomenat
blaverisme. No és de cap manera expressió d'algun un sentiment identitari valencià diferenciat -diferenciat alhora de l'espanyolisme i del
catalanisme-, sinó, per contra, l'expressió pura i dura de l'espanyolisme
més ranci: una mostra d'allò que Abril Martorell anomenà "regionalismo bien entendido", l'objectiu del qual s'expressa sense embuts en la primera frase de l'himne del valencians: "Para ofrendar nuevas glorias a España...". El blaverisme o l'anticatalanisme fou creat en la dècada dels 70 pels sectors més reaccionaris, més franquistes, de la dreta valenciana i madrilenya com una mena de pantalla davant d'un suposat perill pancatalanista, estratègia que va quallar, com era d'esperar, en els sectors més conservadors i franquistes de la població. Ara bé, el PSOE local -i recordem que durant tres legislatures els socialistes van governar el País Valencià- hi va contemporanitzar i força, és a dir, des del silenci o la complicitat van contribuir a la formació d'aquesta enorme bola de neu. La raó és molt simple, tan simple com l'error. El socialistes valencians consideraren convenient mantenir una actitud equívoca i dèbil davant del tema valencià-català per tal de no perdre vots. ¡Com si alguna vegada el vot socialista hagués eixit dels sectors blavers o anticatalanistes! Un gran error de perspectiva electoral que depenia d'un altre error més radical: creure's les raons de l'enemic. I tot sembla indicar que el govern de Rodríguez Zapatero està caient en el mateix parany -creure les raons de l'enemic-, un cop el PP ha tret del rebost el problema -el rebost era el lloc on l'havia desat Zaplana- amb l'ajut de la incompetència del ministre Moratinos.

I ara podem veure millor per què des de Catalunya no s'acaba d'entendre el problema valencià. Creure's les raons de l'enemic. ¡Com si l'enemic tingués raons! Heus ací el gran error. El blaverisme o l'anticatalanisme és un exemple d'allò que Goebbles preconitzava: fer de la ficció, política amb l'ajut de la propaganda. Per cert, ¿no recorden vostès les eleccions a Catalunya de fa vuit anys? També era un cas de ficció política: imitant experiments fets a València amb èxit hom intentà obtenir vots a partir d'un suposat estat de persecució a Catalunya de tot aquell que parlés o escrigués en castellà. I també en aquest cas algun sector proper al PSC atia el foc d'aquesta ficció en companyia de Vidal Quadras i els seus.

Com dic, el gran error amb el blaverisme valencià és pensar que hi ha raons en joc, creure que si construeixes un bon argument, o una jugada audaç i imaginativa, guanyaràs la partida. Dit d'una altra manera: l'error és creure que podràs convèncer l'enemic o, si més no, desemmascarar-lo, per exemple, amb alguna explicació filològica, amb l'encunyació del tàndem català-valencià o amb la presentació de la traducció de la Constitució europea amb les formes catalanes pròpies dels valencians. Ja pots ser didàctic o generós, el problema és que el problema no està on tu creus que està. Qualsevol estratègia mínimament racional fracassarà, perquè el blaverisme, com si es tractés d'un virus, mutarà contínuament per tal perpetuar-se. Un dia ens dirà que el valencià no és català, sinó que prové del mossàrab; un altre, que el valencià és una evolució autònoma del llatí; o que és el català el que prové del valencià, i que els catalans en realitat volen furtar el valencià als valencians; o afirmarà que els catalans intenten apropiar-se de la paternitat de la paella i del allioli, o d'Ausiàs March, o quedar-se amb tota l'aigua, etc., etc. I és que és igual el que pugues dir: sempre hi haurà un motiu, algun disbarat que et paralitzarà. El blaverisme no representa l'actitud d'aquell que vol dialogar i, per tant, corre el risc de ser convençut per l'altre; o l'actitud de qui vol arribar a un acord amb tu. No, res d'això: el blaverisme només pretén la màxima minorització i pobresa del català -el valencià- al País Valencià, i amb aquesta finalitat usarà la ficció ad libitum.

Així doncs, què podem fer amb el blaverisme? Només una cosa és recomanable, si no vols que et devore: no entrar en el seu joc. Perquè si hom hi entra, no guanyarà res, però podrà perdre molt, o tot. En concret, podem fer dues coses. D'una banda, allò que el PSOE mai va fer en el passat i tampoc ara no fa: ser intransigents, desautoritzant i ridiculitzant les posicions i les persones que defensen tesis secessionistes. És molt fàcil: només caldria fer un ús massiu de les autoritats científiques per fer callar els que no saben, i els mentiders. ¿O això és més difícil que retirar les tropes d'Iraq? De l'altra, ignorar-lo, menystenir-lo: no entrar-hi en diàleg, no fer ofertes, no donar arguments, no realitzar propostes que busquen algun punt d'acord, perquè si fas això, estaràs perdut.
Sens dubte, una difícil situació per als polítics, perquè ambdues
estratègies haurien d'anar de la mà, i els polítics no semblen tenir les
idees tan clares: uns perquè no volen; altres perquè no ho acaben
d'entendre.

Antoni Defez. Professor de la Universitat de Girona