El joc d'escampilla i algun altre romanç

Revista Cocentaina El Comtat, 208, octubre de 2004
Francesc Jover - Enviat per Rafael Poveda

La societat des del seu origen ha estat en contínua evolució. Almenys, des que va pegar el bot de l'estat sedentari al nòmada, és a dir, des del neolític. O dit també d'una altra manera; des que la civilització va deixar de ser parasitària i depredadora, per convertir-se en creadora, la societat no ha parat d'evolucionar. Des que l'individu va ser capaç de controlar l'agricultura i la domesticació d'animals, el món no ha parat mai de transformar-se. Això si, unes èpoques ho ha fet més de presa que altres. És evident que en els darrers cinquanta anys la societat ha fet més avanços que en qualsevol altra època. Eixa transformació ràpida de la societat ha fet canviar costums inherents a la forma de vida dels individus.

Actualment hi ha una tendència a la globalització, envoltada d'uns clars símptomes deshumanitzadors i, potser també, depredadors. Sembla, que la societat actual camina —més o menys inconscientment— de la mà del pensament únic, cap a un menyspreu pels valors culturals populars. La globalització o pensament únic, tal com ens la proposen, anul·la les particularitats dels pobles i els homogeneïtza amb un evident perill de perdre part del nostre patrimoni cultural. Per aquest motiu, si més no, cal que recuperem la memòria de les nostres particularitats per deixar constància.

Dins d’un món que viu capficat en els avanços tecnològics, propose usar-los prudentment sense que per això tinguem de perdre les nostres arrels i els nostres valors culturals. És per això que demane a tota persona que té alguna cosa que dir sobre els nostres costums valencians, ho diga abans que es perden per sempre. Per les vivències que hem tingut al llarg de la vida, tothom té alguna cosa que dir i, a més, es un deure transmetre-les. És la darrera oportunitat que tenim de fer de pont entre la cultura de transmissió oral i l'escrita. Hem de sensibilitzar-nos en deixar escrita aquella cultura que està en perill de perdre's.

Per això vull deixar constància d'alguns jocs de la nostra infància, en aquest cas el joc de l'escampilla. L'escampilla era un joc infantil i de joves que estava ben vigent als anys quaranta del segle xx. És un joc de procedència medieval, com be ho demostren uns versos de Jaume Roig (Spill, 3030):

“per reduir-la
jugava birla
sovent ab ella
joc d'escampella”  

           Aquest joc, va deixar de jugar-se fa més de mig segle fins arribar a desaparèixer de fet a places i carrers, però pels anys vuitanta, es va intentar recuperar i hui es juga esporàdicament amb motiu d'alguna festa de carrer, tot i que darrerament no em consta. Es un joc que, possiblement hi hajen diferents versions al País Valencià; a Cocentaina, com veurem tot seguit, suposava destresa i habilitat mesclat d'exercici físic i practicat en un espai relativament ample i obert: un carrer, una plaça, etc. Cal dues peces de fusta, preferentment d'olivera, de fabricació casolana: l'escampilla, un pal cilíndric d'uns vint mil·límetres de gros i d'uns deu o dotze centímetres de llarg, com una mena de llapis amb punta a les dues parts. L'altra peça, és un pal o boix també cilíndric, de quaranta mil·límetres de gros, amb una llargària de vint-i-cinc o trenta centímetres. Estic parlant de mides aproximades.

El nombre de jugadors pot ser indeterminat a partir de dos i es desenrotlla de la següent manera. Es fa amb un guix una ratlla d'un metre aproximadament de llargària, i això és sempre el punt de referència per començar la partida i eixir a jugar cadascú. Prèviament s'ha triat qui és el primer que obri el joc per qualsevol sistema de sort. A la meva infància es feia habitualment posant-se dos xiquets encarats a certa distància caminant com si mesuraren a peus, fins que s'ajuntaven els peus i el que puja el peu damunt de l'altre, tria ser el primer o els components del seu equip. Si coincideix que cap peu no puja damunt de l'altre, es torna a començar. Pot jugar-se de forma individual però també cap la possibilitat de jugar amb grup, un contra altre, i en aquest sentit és important la tria de jugadors per elegir els que més destresa han demostrat anteriorment.

            Comença la partida posant el primer l'escampilla al mig de la ratlla que s'ha fet amb el guix. Tot seguit amb el boix, es fa botar l'escampilla pegant-li justament a una punta i, en estar l'escampilla per l'aire, li dona un colp amb el boix per tirar-la lluny. Açò ho repetirà tres vegades, que és el que pertoca jugar cadascú, procurant que l'escampilla siga llançada com més lluny millor i traure'n avantatge als altres. Aleshores, demana al contrincant o contrincants una quantitat (tres-cents, quatre-cents, etc.), que és la distància que se suposa que hi ha, des d'on ha anat a parar l'escampilla, fins la ratlla de començar. La mida d'unitat és la mateixa que té el boix o pal. El que demana la quantitat, se li ha de donar per bona o fer la comprovació corresponent. De tal manera que, si la petició és raonable, se li dóna per bona i la quantitat se l'apunta al seu haver. Si la quantitat que ha demanat es considera molt gran, el contrincant o contrincants hauran de fer l'amidament pertinent agafant el boix amb les dues mans, una per cada punta del boix, i justificar les unitats de distància que ha demanat. Si després de fer l'amidament no arriba a les unitats que ha sol·licitat el jugador, ho haurà perdut.

Van tirant un darrere d'altre i cadascú va apuntant-se els punts que fa. El que més prompte arriba a la quantitat que prèviament s'ha decidit serà el guanyador. Si hi ha dos grups, guanyarà el grup que primer arribe a la quantitat acordada.

És curiós, i ací està l'emoció del joc, que l'interès dels jugadors va canviant en un sentit o altre segons la quantitat de punts aconseguits. A més, de vegades es demanen quantitats exagerades, sobretot els qui van perdent, per fer mesurar i obligar el contrincant a la part més incòmoda del joc. Si una vegada avançada la partida hi ha algú molt endarrerit i té un bon colp de sort enviant l'escampilla molt lluny, és capaç de demanar la resta per ser el guanyador, encara que hi hagen evidències de no arribar. Aleshores, s’ha de medir la distància per demostrar que no hi han prou unitats com havia demanat. Si la distància és molt llarga, i no volen fer l'oportuna medició, poden donar-ho per bo i convertir-se, el que anava darrere de tots, en guanyador. Tant una cosa com l'altra és el que dona emoció i interès al joc.

El mànec o boix convé no siga massa llarg per tal que entren moltes unitats en poca distància, però també ha de tindre la suficient llargària per poder pegar un bon colp d'escampilla. És impressionant el cop d'ull que hom pot adquirir per la pràctica d'haver fet sovints amidaments. És imprescindible el seny i la prudència per demanar les unitats més ajustades a la distància que hom ha fet. També és interessant la destresa per encertar plenament l'escampilla per tal d'enviar-la ben lluny. El més incòmode del joc és precisament l'exercici físic que hom ha de fer amidant les peticions que són considerades exagerades.

Pels anys noranta, a iniciativa d'alguns grups culturals valencians, es va crear, segons la revista La Canya, la Federació de Jocs i Esports Tradicionals (FJET); i el 1996 va quedar aprovada i inscrita per l'Administració de la Generalitat Valenciana aquesta federació. Abans, havien participat quatre jugadors del País Valencià a les Jornades Culturals de les Olimpíades de Barcelona de 1992; a partir d'ací, s'han fet diferents trofeus de Birla (Escampilla), per diferents comarques del País Valencià.

            Seria una bona forma d'omplir el temps d'oci, que cada volta és més llarg, creant alguna associació d'amics de jocs populars; encara que fora per higiene mental. Al mateix temps recuperaríem part del nostre patrimoni.