Polítics? No gràcies
4-11-2004 - Marian Díez

 

Quin enfit d’eleccions als EUA. Vinga resultats d’enquestes sobre intenció de vot, vinga promeses electorals, imàtgens diverses de la campanya, besadetes dels candidats a tot el món, molts globus de colorets i banderetes de barres i estreles com marca la tradició i actors famosos demanant el vot per a Bush o Kerry. El gran circ de la política, però, en dimensions ja desmesurades. I ara què? Valoracions dels resultats i poca cosa més ja que ni tan sols s’ha destapat algun dels tan recurrents escàndols sexuals dels polítics nord-americans. En el fons són graciosos, s’escandalitzen de tan poc aquestes personetes. Però al que anava…, i ara què? Què queda després de tot el procés electoral?, poca cosa, com a molt quatre anys per davant per desil·lusionar l’electorat i és que encara que als EUA tot siga “a lo grande”, al final en això de la política tot és igual.

Al meu poble, l’esport autòcton és el de presentar mocions de censura a l’Ajuntament i les regidories més sol·licitades com no, urbanisme i mitjans de comunicació. Per què serà? – Són polítics però no ximples-.

Amb aquest panorama, en les últimes municipals i donat que s’incorporaven cares noves, la gent va veure una xiqueta esperança perquè les coses començaren a canviar

-nosaltres no som polítics, però sí ximples-. I entre promeses i promeses, una que no es cansaven de repetir des d’un i altre bàndol “dignificarem la vida política”, no sé què se suposa que cal entendre per això, però passat poc més d’un any ens preparem per a la segona moció de censura i als Plens municipals l’única novetat és que queda patent que saben insultar-se en castellà i en valencià –almenys insultar-se, parlar ja és altra cosa-. Ara, el més graciós de tot és que una vegada humiliat públicament l’adversari, tot queda solucionat amb allò de “no es nada personal, ¿eh?, esto es política”.

Així les coses, està difícil prendre’s la política seriosament, clar que si ni ells mateixos són capaços de fer-ho, què esperen de nosaltres? Això o que els polítics pateixen d’Alzheimer, sí, serà això, perquè sinó no s’entén que obliden tan ràpidament certes coses i que els roïns passen a ser els bons de la nit al matí miraculosament i sense necessitat d’intervenció divina.

Jo tinc poques coses clares a la vida, de veres, no sé on aniré el pròxim pont, no sé què li demanaré als Reis enguany, no sé què faré demà per a dinar –bé, pensant-ho bé, potser dine fora i m’estalvie la feina-, però n’hi ha dos, o millor tres coses que tinc claríssimes: la primera, que mai m’involucraré en política, la segona, que m’he tornat a equivocar clavant els obrers en casa i la tercera, que en moment em creue amb George Clooney…, no fa falta que done detalls però us en podeu fer una idea. Ah! I una quarta, per més que haja guanyat mai li haguera donat el meu vot al Bush.