-

-

Actualidad│Artículos │Azorín│Callejero │Cine │Cómo llegar │Enlaces │Fiestas
Gastronomía │Geografía │Guía-Comercial│Hemeroteca │Historia│Humor
 Juegos│La ciudad│Monumentos │Publicidad │RSS│Teléfonos

Valencià normatiu 5:
ELS VERBS

     ELS TEMPS

     Els temps absoluts:

     L’ASPECTE

     L’aspecte és una categoria que se superposa a la del temps, i que fa referència a l’estadi de desenvolupament de l’acció o de l’estat designat pel verb. Des d’un punt de vista aspectual, els temps poden ser imperfectius o perfectius.

     a) Els temps imperfectius designen situacions en curs o situacions que es repetixen de manera habitual en el moment que es pren com a referència. Els dos temps imperfectius per definició són el present i l’imperfet: L’aspecte imperfectiu:

     b) Els temps perfectius (o de perfet) fan referència a situacions que es visualitzen de manera global, sense tindre en compte el procés de realització. Són perfectius el passat simple o el perifràstic i el perfet, i tots els temps composts amb l’auxiliar haver:
     Ahir anàrem al teatre. (passat simple)
     Ahir vam anar al teatre. (passat perifràstic)
     Hui hem anat al teatre. (perfet)
     Quan els ho vam dir, ja havíem anat al teatre. (plusquamperfet)

     Observació: El futur i el condicional no estan marcats aspectualment, i segons el context poden ser imperfectius (L’any que ve entrarem a treballar cada dia a les set del matí) o perfectius (Demà anirem al teatre).

     El MODE

     La categoria de mode fa referència al punt de vista que adopta el parlant respecte a allò que enuncia, i permet diferenciar l’indicatiu, el subjuntiu i l’imperatiu.

     a) L’indicatiu és el mode no marcat. Des d’un punt de vista sintàctic, apareix tant en oracions simples com en oracions subordinades. Des d’un punt de vista semàntic, a més, s’usa en aquells casos en què el parlant es limita a asseverar una informació:
     No em van avisar abans.
     Arriben demà.
     Vos explicaré tot el que ha passat.

     b) El subjuntiu, en canvi, és un mode marcat: un mode que s’usa bàsicament en oracions subordinades, i que s’associa a valors modals com ara la irrealitat, el dubte, el desig o la informació coneguda i poc rellevant des d’un punt de vista informatiu:
     Si m’hagueres avisat abans, t’hauria pogut ajudar.
     És possible que arribe demà.
     Vol que faces tu el sopar.
     Ja m’agradaria que pensara igual que nosaltres.
     Em molesta que no em diga les coses clares.
     Encara que sigues molt amiga seua, no li parles així.

     c) L’imperatiu, finalment, és el mode de l’apel·lació, el mode amb què el parlant expressa una orde. A causa del seu significat, l’imperatiu no establix distincions temporals i no té formes referides a la primera
persona del singular:
     Aboca l’arròs, que es fa tard.
     Parle una miqueta més fluix, que hi ha persones malaltes.
     Pensem-ho bé abans d’actuar.
     Deixeu-me treballar, per favor.
     Consulten el tema amb qui l’hagen de consultar i després m’ho diuen.

     Observació: Cal remarcar que les formes de tercera i sisena persona (parle i consulten en els exemples anteriors) són formes pròpies del tractament de vosté, i fan referència, per tant, al receptor o receptors de l’acte de parla. Per a expressar ordes referides a una persona que no participa en l’acte de parla, s’usa el subjuntiu precedit de que: Que vinga/vinguen ja, que es fa tard. En contexts negatius, tampoc s’usa l’imperatiu sinó el subjuntiu: No te’n vages encara. No parles tan fort.

Els temps verbals

     Amb l’excepció de l’infinitiu (cantar), el gerundi (cantant) i el participi (cantat, cantada, cantats, cantades), totes les formes verbals són formes personals.
     Respecte a les no personals, el participi es diferencia de l’infinitiu i el gerundi pel fet que, com l’adjectiu, presenta diferències de gènere i nombre. Els participis forts:

     El participi és la forma verbal que més irregularitats presenta. Els participis regulars es construïxen afegint al radical la vocal temàtica, la marca t (d seguida de vocal) i les marques de gènere i nombre:
     cantat, cantada, cantats, cantades
     batut, batuda, batuts, batudes
     sentit, sentida, sentits, sentides
     Molts verbs de la segona conjugació, i uns quants de la tercera, adopten un participi irregular sense vocal temàtica i amb accent en el radical, que pot seguir els models següents. Participis forts:

     a) El participi fort més freqüent és el sigmàtic, que apareix en tots els verbs acabats en -ndre (comprés de comprendre), excepte vendre i pondre, i en -metre (compromés de comprometre), a més dels verbs atényer (atés), empényer (empés), espényer (espés), imprimir (imprés) i cloure (clos).

     Observació: Per imitació a verbs del tipus entendre, els derivats de tindre també adopten a vegades participis amb s no acceptables. Per exemple, mantés (en lloc de mantingut) en el cas de mantindre, o detés (en lloc de detingut) en el cas de detindre.

     b) Tenen un participi fort en -t els verbs dir (dit), dur (dut), escriure (escrit), fer (fet), traure (tret), morir (mort), els acabats en -ldre (mòlt, absolt, resolt, etc.) —però oldre i doldre fan, respectivament, olgut i dolgut— i alguns dels acabats en -ényer (constret). El verb coure admet tant el participi fort en -t (cuit) com el regular (cogut), però amb diferències de significat.

     c) El participi en -st només apareix en els verbs pondre (post), respondre (respost), veure (vist) i riure (rist, que també admet la forma regular rigut).

     d) Finalment el participi en -ert apareix en el verb obrir (obert) i cobrir (cobert).

     Observació: En alguns parlars també presenten participis en -ert els verbs complir, establir, oferir, omplir, reblir, sofrir i suplir (complert, establert, ofert…). En valencià, com en els parlars baleàrics, estos verbs adopten formes febles regulars (complit, establit, oferit…).

     Les conjugacions:

     Atenent criteris morfològics, els verbs es classifiquen en tres grans models de conjugació. Els verbs de la primera conjugació tenen l’infinitiu acabat en -ar, com cantar. Els verbs de la segona conjugació presenten una certa variació en l’infinitiu: pertanyen a la segona conjugació els verbs amb l’infinitiu acabat en -re, com batre, en -er àtona, com créixer, en -er tònica, com voler, o en -r, com fer, dir i dur.
Els verbs de la tercera conjugació tenen l’infinitiu acabat en -ir, com sentir o servir.

     Observació: El factor decisiu a l’hora d’establir les conjugacions és la vocal temàtica: la vocal que apareix immediatament després del radical i abans de les desinències en certes formes. Els verbs de la primera conjugació tenen les vocals temàtiques a i e; els de la segona conjugació, les vocals e, i i u, i els de la tercera conjugació, la vocal i. La vocal temàtica:

     Els verbs regulars:

     Els verbs són regulars si es conjuguen sense alteracions en el radical o en les terminacions; en canvi, són irregulars si introduïxen modificacions en el radical, en les terminacions o en els dos constituents. Seguint una tradició prou generalitzada, considerarem que són regulars els verbs de la primera que adopten el model de CANTAR, els de la segona que adopten el model de BATRE, i els de la tercera que adopten el model de SENTIR, si són purs, i de SERVIR, si són incoatius.

     Model del verb cantar, 1ª conjugació:

     Model del verb batre, 2ª conjugació:

     Model del verb servir, 3ª conjugació:

     Model del verb sentir, 3ª conjugació:

Valencià normatiu 5: ELS VERBS 1
Valencià normatiu 4: ELS PRONOMS PERSONALS 1
Valencià normatiu, 3 - L´article definit
Valencià normatiu: Certificats Junta Qualificadora
Valencià normatiu, 2
Valencià normatiu, 1
Gramàtica, de SALT
Gramàtica normativa valenciana
Diccionari valencià online, Trobat
Gramàtica normativa valenciana
Lectures i dictats
Proves dels diferents nivells de la JQCV per a l’obtenció dels certificats oficials
Mes proves
Curs de valencià en línia INTER-VAL
Traductor SALT 3.0
Traducció valencià
Traducció català
 

<(©¿©)> Envía esta página por e-mail a otra persona <(©¿©)> 

Búsqueda en Monòver Punto Com

Búsqueda personalizada